Ingravitto

que el maquillaje no apague tu risa, que el calendario no venga con prisas, que no te compren por menos de nada, que no te vendan amor sin espinas, que no te duerman con cuentos de hadas, que el fin del mundo te pille bailando, que todas la noches sean noches de bodas, que no se ponga la luna de miel...

24 septiembre 2006


GEORGE MICHAEL Gira 25LIVE (23.09.06 Palau Sant Jordi-Barcelona) SOLD OUT!!!! Completo

Después de 15 años de silencio sin pisar un escenario, 42 atractivos "tacos" a su espalda y 25 como músico y carismático referente de toda una generación, George Michael aún es capaz de llenar un Palau Sant Jordi con 18 mil personas. La lluvia no echó atrás a los más impacientes que esperaban a la puerta del recinto desde la mañana del sábado para estar en primera fila. Ansiosos todos por un auténtico espectáculo y oler su música en vivo quedamos seducidos por un montaje cuidado y elegante, un homenaje a todos los entregados fans que no merecíamos menos. Cris y yo estabamos realmente emocionadas, habíamos planeado este momento desde julio y ya hacía tiempo que la cuenta atrás aceleraba los nervios. Ella con gripe y fiebre aguantó sin quejarse más de lo que debía y se reía cuando empezamos a conocer gente, algo inevitable en estas ocasiones: Margaret (la doble de Camila Parker sin sombrero) con su hija Angela, 2 inglesas de Newmarket que vinieron desde Inglaterra para la ocasión, su grito de guerra era "Come on George"; Susanna y María, 2 catalanas que decidieron venir a última hora y encontraron entrada de chiripa (la vida es así de sorprendente), o la pareja de Las Palmas que no se soltaban de la mano ni para bailar.

En 3h de concierto George M. sólo se permitió 20' de descanso después de regalar un momento de provocación y escándalo con la polémica canción que ridiculiza a Bush delante de todo el mundo. Su figura hinchable cubrió medio escenario y George M. le abrió la "bragueta", salió un Bull Dog con una bandera de Inglaterra y empezó a "chuparle" las ideas? Increíble!!

Estando ahí me he sentido pequeña al lado de una hermana que tenía un brillo en los ojos por recordar las canciones que la hacían suspirar y yo la imitaba hasta que hice mis primeros pasos sin nadie a quien seguir. Me vino a la memoria una imagen, cuando esperaba que se fuera a dar una vuelta con las amigas para entrar en su habitación, escuchar sus K-7tes y hojear la última Superpop, cuando Jason Donovan o Rob Lowe eran portada, los videoclips estaban por fotogramas con las letras traducidas! Me encantaba hacer obras de arte forrando las carpetas del cole con esas fotos, bueno aún me gusta entretenerme haciendo manualidades. Ayer las miradas con mi hermana eran de auténtica complicidad, ya no le cojo las revistas ahora escucho atenta sus consejos para seguir adelante aunque sé que crecer significa alejarse de las personas que amas, estar lejos pero lo más cerca posible.

5 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Així que m'agafaves la Superpop?Que fort!!!I ara me'n entero...
Bueno el concert va ser increible, jo vaig disfrutar moltíssim, gràcies pel super-regal.(d'aquest me'n recordaré sempre)
Avui he sentit per la radio una tertulia en la que comentaven el concert de dissabte.Alguns deien que la Super-Estrella va estar freda amb el públic , altres deien que no era fredor sinó timidesa i nervis ja que feia molt de temps que no estava dalt d'un escenari.
Jo opino que de fred res ,va omplir l'escenari ell sol sense fer-li falta ningú més i amb la seva FANTÀSTICA VEU ens va emocionar a tots cantant tots els temes que esperavem sentir i que ens sabiem de memòria.
Va ser especial ,mil gràcies un altre cop Ros pel regal!!!

Cristina

lunes, septiembre 25, 2006 11:53:00 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Quin dia vau passar! Feia molt de temps que l'esperaves i per fi el vas poder disfrutar 100%!

A mi també em vas forrar carpetes, i és que erets la reina de les manualitats a la classe!! Encara les guardo!! :)

Genial la relació que tens amb la teva germana. Jo amb la meva també tinc una relació molt especial de la qual també me'n sento molt orgullosa.

Ja saps qui sóc...:p

miércoles, septiembre 27, 2006 4:29:00 p. m.  
Blogger Ros said...

Cristi: m'alegro que estiguis contenta pel concert,ho recordarem sempre!!et sabies totes les lletres, als videos q vaig fer surts de fons i jo cantant:"aguachu guachu lai..na ni na na na ni ni..."
Maite: ja vam fer recopilació de fotos del colo, a la propera portem les carpetes i ens posem l'uniforme del cole, ja veuràs!!!

jueves, septiembre 28, 2006 3:07:00 p. m.  
Blogger Jordi said...

...quina enveja que em feu els que vareu estar al concert del George Michael!! Sempre he pensat que és un gran músic, ...trobo que és un autèntic crack i que en sap molt molt!
Em sento força identificat amb el que expliques sobre tu i la Cristina i cap a on ens porten les relacions entre germans a mesura que ens anem fent grans i físicament ens anem allunyant. Pel que fa a mi/nosaltres, crec que és la vegada que més lluny hem estat l'un de l'altre i no recordo haver estat mai tant unit a ells.
M'agradat la teva reflexió. "...aunque sé que crecer significa alejarse de las personas que amas, estar lejos pero lo más cerca posible".
Petons!

jueves, septiembre 28, 2006 9:24:00 p. m.  
Blogger Ros said...

Ei Jordi! vaig seguint el teu blog (tens molta personalitat en fotografia i en pensaments) i el de l'Enric, ja saps que després d'haver estat a NYC només tinc paraules d'admiració per ell. Sembla mentida com han passat els anys eh!Quan anavem al cole i "els català" sempre anaveu darrere el bus per que arribaveu tard, després de grans amb les nostres histories.Em va agradar trobar-te a Andorra de motero, et vaig veure bé i espero que la teva aventura a Luxemburg sigui increíble, tu ho faràs possible!!Petons i gràcies per escriure'm, ros

jueves, septiembre 28, 2006 11:47:00 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home