Ingravitto

que el maquillaje no apague tu risa, que el calendario no venga con prisas, que no te compren por menos de nada, que no te vendan amor sin espinas, que no te duerman con cuentos de hadas, que el fin del mundo te pille bailando, que todas la noches sean noches de bodas, que no se ponga la luna de miel...

16 junio 2008

buen rollo!! Coetes de San Juan.
Material: rollos de papel higiénico, temperas y "gomets" de colores.
Ya ha pasado medio año desde que un frío lunes en pleno invierno, me asomé nerviosa y expectante por una de las ventanas que dejaba ver la Llar d'Infants Municipal "Les cireretes" de Bràfim. Detrás me esperaban Dina con una amable y generosa sonrisa (insinuaba que estaba contenta que llegase, por fin, su nueva compañera) y 12 pequeños renacuajos sorprendidos ante la nueva "señu".
Desde entonces, abro esa puerta cada día a las 8h15; con la misma ilusión y ganas de hacer todo lo posible para que nuestros niños aprendan muchas cosas y sean un poco más felices.
Todo este tiempo me ha ayudado a despertar algo que estaba latente, lo tenía pendiente, era un aviso para descubrir que había llegado el momento de retomar la Pedagogía, materializada ahora en docencia, en la praxis, en el aula. Aún me acuerdo de las apasionadas discusiones en la UAB ya sea con los profesores anclados en el pasado o los más entregados a una filosofía de renovación del sistema; también me acuerdo de las campanas que nos permitían tumbarnos en el cesped o en el siempre abarrotado bar de Ciencias de la Educación, pero que traían también discusiones sobre utopías o sueños por un mundo mejor, por suerte esas ideas no se quedaron ahí, en el recuerdo, sino que nos siguen acompañando (va per tú Anna E. ;)
No tenemos unas instalaciones y equipamientos espectaculares, tampoco somos un equipo numeroso, estamos en medio de un pueblo de poco más de 600 habitantes pero estamos educando como lo haría cualquier maestro en cualquier rincón del mundo, con vocación.
Con Dina nos hemos adaptado a la realidad que implica formar parte de un nucleo rural para sacar el máximo partido. Cada día vemos los viñedos y cerezos que nos rodean, los tractores pasar y su reconocible ruido, convivimos con los abuelos (considerados aún en algunos pueblos como fuente de sabiduría y no un estorbo) ....vemos, olemos, tocamos y saboreamos cosas que en las grandes ciudades no se ven con la misma comodidad.
Quería contar todo esto con unas fotos que tenía en la camara porque establecían un paralelismo entre los pasos para la fabricación manual de los coetes de San Juan que hemos hecho estos días y la idea de educación en constante evolución, pero......... que se supone que puedes hacer cuando descargas la camara de fotos y por despiste las borras todas y ya nunca más las recuperarás? me acaba de pasar y sí estoy enfadada, puedo estarlo un ratito? por otro lado me entran ganas de reir porque en la escuela conseguimos que un niño enfadado deje de estarlo en menos de 5 minutos imitando sus ridículos poses hasta que explota entre risas. Es un juego muy divertido que también ayudaría a los adultos a reirnos un poco más. Lo que si que os puedo mostrar es la foto de nuestra particular verbena. Con un rollo de papel, un pinzel y temperas de colores fabricamos ilusiones!
Para nuestros pequeños "demonios" el curso aún no acabó pero los alumnos de Primaria que van a la escuela que tenemos en frente, el timbre deja mañana de sonar hasta el curso que viene. Así que invitamos a Sergi, el profe de Educación física, a un desayuno-despedida, aunque al final fué él quien nos invitó, ver foto, se portó!!.
Con Sergi nos hemos pegado unas cuantas charlas en los ratos de patio después de empezar a hablar gracias a una broma. No parábamos de llamar la atención a uno de nuestros niños que casualmente también se llama Sergi , hasta que al final Sergi mayor dijo: "quereis dejar de llamarme todo el rato?", después de esa vino la replica porque cuando pasaba con su red repleta de pelotas, decíamos: "mirad a Sergi, tiene muchas pelotas y muy grandes" es que era verdad, pero ya me entendeis ;)
Llega el verano, se acaba el curso y hemos empezado a quitar los pañales a los mayores que el curso que viene pasan a P3. Estamos viviendo el primer pipi en el orinal y ese mundo nuevo que supone para ellos controlar algo que hasta ahora se preocupaban los mayores de hacerlo, el desprenderse del chupete, hay una larga lista de situaciones....aún están en la guarde y ya les echamos de menos............están mayores!!
Mi principal deseo, al margen del aprendizaje puro y duro propio de su edad, es que hayan aprendido a compartir, a ver a los demás como iguales y quererse a ellos mismos con sus virtudes, defectos y limitaciones, pero por encima de todo que hayan aprendido a reir.....y mucho!!! porque por cada son-risa que regalen les vendran otras tantas.

11 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Hola guapíssima,

Has fet una gran disertació sobre la docència, l'educació, .. remontant anys endarrera i tot per dir que vaig venir a esmorzar amb les senyus de la guarde de Bràfim.

Quin palique.

Són dos quarts de tres del matí i encara rondo per aquí fent no sé ben bé què i posant idees en ordre per poder escriure alguna cosa interessant i que valgui la pena.

De fet, has dit que els de Primària ja han acabat les classes i no les acabem fins aquest dijous en concret, és a dir, que encara ens queda un dia de feina en el qual he d'anar a Vilabella i a Alió a fer classe. Ja no vindré més a Bràfim fins al mes de setembre (si decomptem la festa major, on venir a la Girasol és cita obligada). I de fet no pensava fer-ho de cap de les maneres, ja que no hi he d'anar a fer res, perquè ja està tot massa engomat com diu algú. Però m'han donat un motiu de visita per aquestes dates en les que els mestres anem a les escoles però no tenim alumnes a qui impartir cap assignatura i on al pati -el meu hàbitat natural- hi fa un sol de justicia que et deixa un moreno paleta que després costa molts dies de platja desempallegar-se'n.

Parlant de la festa major de Bràfim, el primer cop que vaig veure el pati de l'escola en concert de la Girasol no ho coneixia pas, tot ple de gent, l'escenari, fosc, amb llums de colors, gent il·luminant-se el palmell de la mà, aixecant el colze.

No em podia creure que aquell espai era el pati on tantes hores m'hi he passat amb la meva bossa de pilotes .

Canviant de tema, heu vist quin mural més fashion que ha dibuixat la senyu? jo de gran vull saber dibuixar com ella, ja que em vaig estancar en el típic "con un 6 y con un 4 aquí tienes tu retrato". Fins i tot algun cop que he gosat fer un dibuix m'han dit si l'havia fet un alumne de P5. Tristíssim. Sóc molt limitat amb un paper i un llapis.

Bé, comença a ser un pèl tard i demà sonarà el despertador puntual com cada dia.

Un petonet.

SERTX

jueves, junio 19, 2008 2:45:00 a. m.  
Blogger Cris Marti said...

Xulíssim el mural ,m'encanta!
Jo vull treballar en un lloc decorat així , arribes a la feina i t'entra bon rotllo .
De fet Brafim em dona bon rotllo ja que els records que tinc del poble són: la seva festa major que mai em perdia i que durava fins que surtia el sol , tal com marca la dita: "Orquestra Girasol per ballar fins que surt el sol".

I l'altre record que tinc de Brafim es la cosineta del Bar, m'en recordo quan anavem a fer-li una visita i acabavem sentats la Ros i jo amb els nostres cosins en una de les taules del carrer amb una fanta de taronja fresqueta i erem les mes felices del món!!!

Erem més grans que els peques que tens ara , però segur que aquests nens també guardaran bons records de la guarde de Brafim i de la TANA i la DINA, les seves "senyus".

P.D.:Bueno espero que les fotos que se t'han borrat no siguin les que em penso, perque llavors la que em posaré a plorar seré jo.

Ens veiem avui.

jueves, junio 19, 2008 8:58:00 a. m.  
Blogger Ros said...

les teves fotos estan salvades, ha sigut una senyal, dintre de lo dolent sempre hi ha algo bó!!
avui no em fallis al gimnàs eh que ahir no aguantava sense tú

jueves, junio 19, 2008 9:29:00 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

la señu, ha de saber que coetes se escribe con hache COHETES, QUE MAL EJEMPLO PARA LOS PEQUES, ES BROMA, ME EXTRAÑA QUE CON LA GENTE QUE VISITA EL BLOG NADIE SE HA DADO CUENTA, LA ORTOGRAFÍA YA NO CUENTA EN LA ENSEÑANZA

UN ADMIRADOR

jueves, junio 19, 2008 9:19:00 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Rus!! quin capítol més xulo, m'ha encantat. Penjant les fotos al blog, has obert la porta de la vostra llar d'Infants al món!!
Que guai que la pedagogia hagi tornat a la teva vida, de fet, crec que mai la vas perdre, això és porta a dins :-)
Tinc molt bon record dels quatre anys a la UAB, especialment els últims que són els que realment vam compartir. Féiem mil coses cada dia, era increíble!! (te'n recordes del cacaolat amb donuts? jeje ;-)
La pedagogia m'ha donat moltes coses, entre elles, la nostra amistat, única!
Ens veiem aviat,
AnnaE (walash, en aquells temps)

jueves, junio 19, 2008 10:39:00 p. m.  
Blogger Ros said...

Gracies Sertx pel "BON ROTLLO" que tens. Encara que ja has "aparcat" la bossa de pilotes, els nens ja no estan corrent pel pati de l'escola i el sol apreta més que mai, a la Llar d'Infants seguim en plena forma i estàs més que convidat a la festa de fi de curs.

Cristi, la reina de les festes majors!!mentre tú seguies a la Girasol i agafaves les teves "turques a lo festamajor" la teva germana s'escapava per anar a les discoteques, tot i així recordo tal com expliques la il.lusió que teniem per anar a veure la cosineta del bar i que ens donés la fanta de taronja fresqueta.

i Anna, WALASH, he obert la porta a aquest mon ple d'emocions però em faltarien pàgines per explicar tots els moments que passen de manera gratuita i que duren milessimes de segon. Per mi un cacaolat amb donut és l'Anna i tornar als anys d'uni, quan encara no sabiem què ens esperava fora i pensavem que ens menjariem el mon, segueixo pensant que el nostre crit de guerra té la mateixa força que aquells anys "PEDAGOGIA AL PODER". Seré dolenta i un dia et portaré fotos d'aquells anys

petons

viernes, junio 20, 2008 11:25:00 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Hola princesa.

Ara ja han acabat les classes!! Me n'alegro molt que hagis tornat a la docència i que aquest món hagi recuperat una professional com tú. Ojalà la meitat de docents tinguessin la teva empenta i les teves ganes de transmetre tot el que tens (i ja saps perquè ho dic, he passat molts anys entre ells). Mils petons i endavant amb els bitxets.

sábado, junio 21, 2008 7:31:00 p. m.  
Blogger Fallury&Patukitos said...

m'hagués encantat que el Xavier hagués tingut una "senyu" com tu. La fase del bolquer i la pipa fa tot just un any que l'hem passat i va anar molt bé, però llegin-te he pensat qeu tu i el xavier us haguèssiu portat molt bé. Que passis un bon estiu. espero que ens mantinguem en contacte per mail. Una abraçada.
per cert, vas estar ahir al Bob Dylan a Encamp? jo si i va ser una passada. Me'n vaig enrecordar del concert del Bosé. des de llavors que no havia anat a cap més.
Una abraçada.
Judith

lunes, junio 23, 2008 4:28:00 p. m.  
Blogger Ros said...

Alèxia, sempre anem amb presses tú i jo, el proper cop que quedem amb la calma eh que tenim temes. Gràcies per ser-hi, la meva 1ª experiència en el món de l'educació va ser fent les pràctiques de Pedagogia a l'escola on treballaves, els divendres es convertien en un gran dia a partir del moment que passava per recepció i se m'il.luminava el mon, molts cafes a sants amb una bona amiga no s'obliden!! ah i tampoc el dia que vas deixar que et tallés el cabell sense tenir-ne ni idea!! petons mil

jueves, junio 26, 2008 12:40:00 a. m.  
Blogger Ros said...

Judith, tot el que pugui explicar d'aquest moment tan important pels nens, pares i educadors ja ho has viscut però no em diguis que no és un aprenentatge? ens donen moltes lliçons i no podem deixar-les passar per alt.
Sabia que hi havia el concert de Bob Dylan perque a CatRadio sortejaven entrades i vaig fer varies intentones.....m'hagués encantat venir!!
Estem en contacte i més ara que seràs una supermami de nou!!! campiona

jueves, junio 26, 2008 12:44:00 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Dober zacetek

jueves, noviembre 19, 2009 1:41:00 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home